Les persones tendim a atribuir als animals característiques que són pròpies dels éssers humans, no dels animals pertanyents a altres espècies. Aquest fenomen es coneix com a antropomorfització. Així doncs, gestos que a nosaltres en semblen somriures o trets gestuals de felicitat poden no tenir un significat concret per a ells, anar en contra del seu llenguatge corporal o social i fins i tot ser mostres de por. L’exemple més clar és el somriure del ximpanzé, que en realitat és una ganyota de pànic; o el somriure del dofí que és tan sols la forma de la mandíbula.
Molts entrenadors que al·leguen tenir una relació especial amb els seus animals i afirma que són feliços i es troben en condicions òptimes, han patit greus atacs; alguns fins i tot han mort. La realitat és que, tot i que molts animals són separats de les mares per ser criats per les persones i són forçats a ser obedients amb els humans, arriba un moment en què amb la maduresa sexual, s’accentuen l’instint i la frustació, per la qual cosa solen tornar-se agressius. Per controlar-los, se’ls mutila, se’ls seda i se’ls obliga a passar fam.
A més, certes espècies com ara la majoria de primats o els elefants, són altament socials i necessiten la companyia d’altres individus de la mateixa espècie, i tot i això, en la indústria de la televisió se’ls obliga a viure en soledat. Aquest mer aillament ja és maltractament psicològic que provoca estrès i patiment als animals.
Més informació:
